ENTREVISTA UNES HORES ABANS DE MARXAR A SIERRA LEONE
Els artistes del grup de recolzament de Lleida de Pallassos sense Fronteres van sortir dijous passat cap a Sierra Leone. Un d'ells, en Jordi Baiget, molt amablement, ens va atendre a menys de vint-i-quatre hores de partir. En Jordi, educador social, aprofita els seus quinze dies de vacances per ajudar als nens més desafavorits a través de les Arts Escèniques. En col·laboració amb Metges del Món i Handicap Internacional, marxen amb les motxilles plenes de professionalitat i energia i amb tot el seu esperit de pallassos per fer tallers de formació i espectacles, amb l'objectiu de dur el riure als nens i nenes de la zona, així com la resta de gent de les comunitats.
Ja tens la maleta a punt?
No, encara no la tinc feta a menys de 24 hores per marxar. Vaig molt atabalat.
Què hi posaràs?
Bé, a part de quatre calçotets, tres samarretes i dos pantalons, tots els trastes de pallasso: globus, manxes, objectes per fer malabars, gralles, percussió, un equip de so...
Què és indispensable endur-se quan emprens un viatge així?
Realment crec que per anar a l'Àfrica no es necessiten moltes coses, a part de prudència.
D'aquí molt poc ja seràs a Sierra Leone. Com et sents?
Atabalat.
I nerviós?
Nervis... fins avui no massa. És que ha sorgit algun inconvenient; ens ha fallat la persona que ens havia d’acompanyar a l’aeroport...(la vam esperar fins el darrer moment) A més, tinc moltes ganes d'anar a veure el meu fill i poder-me acomiadar d’ell abans de marxar.
Et fa respecte el que et puguis trobar allà?
No, no tinc por, em fa molta il·lusió. Aquest viatge el faig en un moment personal que em sembla que és molt bo per a mi. Potser ara estic una mica així... però el faig amb moltes ganes.
Per a mi aquest viatge és un regal.
Quanta gent marxeu de Lleida?
En Biel i jo. L’Esther tant de bo es presenti demà a l’aeroport, però ha tingut problemes i en principi no podrà venir. (la vam esperar fins el darrer moment)
Quin és l’objectiu principal de la vostra estada a Sierra Leone durant 16 dies?
A banda de fer moltes representacions, és realitzar tallers amb voluntaris de Metges del Món. Tractaran de salut i higiene per mentalitzar sobre la necessitat de beure aigua neta, la necessitat de rentar-se les mans, d’anar al metge quan un es troba malament. I tot un seguit de missatges que donarem tant en tallers com en espectacles per explicar a les comunitats les problemàtiques i les greus conseqüències dels tractes abusius tant a les dones com als infants. També treballarem amb Handicap Internacional pel tema de les mines anti-persona (persones amputades pel “MATXET”).
A banda d’això, allà hi ha voluntaris als qui intentarem ensenyar alguna cosa de màgia, algun recurs d’escenografia...
Ho teniu tot ben programat o deixeu espai per a l'aventura?
Més o menys tenim un programa a seguir, però sempre hi ha imprevistos. Nosaltres estarem per Freetown, la capital, però aterrarem a Lungi, que és on hi ha l’aeroport. Els desplaçaments són molt llargs i de moltes hores; de l’aeroport de Lungi a Freetown ja hi ha quatre hores i mitja. Ah! Hi ha una notícia bona i una dolenta: la bona és que potser estrenarem helicòpter per desplaçar-nos, la dolenta és que el vell helicòpter va caure abans d’ahir. (...) Finalment, no estrenem helicòpter. Després, un cop a Freetown, viatjarem per altres indrets com Kabala, Kanat Udugu, Sauria, Lunsar, etc.
El viatge està organitzat per gent d’aquí o també treballeu amb entitats presents a la Muntanya Lleó?
El viatge l’organitzem des d’aquí, però és la gent que està treballant allà la que ens ha demanat suport. En aquest cas, Metges del Món han vist que el fet que hi vagin uns pallassos a fer alguna representació pot ser molt positiu. Ells col·laboren amb nosaltres i ens fan els desplaçaments, tot i que m’han dit que se’ls ha espatllat un Land Rover i no tenen massa vehicles (...) Entenen que un pallasso és una persona ridícula i còmica de la nostra societat, que apropa les coses amb un llenguatge molt simple, molt planer. Els pallassos tenim aquest llenguatge universal de les arts que no té ni fronteres ni idiomes.
Tot el treball està basat en nens i nenes?
Sí, amb nens soldat que els han segrestat de la seva família, de la seva població, que els han obligat a agafar una arma, i amb les nenes a les que utilitzen com a esclaves sexuals. Són una població que està molt malmesa psicològicament. Són nanos als que els han robat, a part de la infantesa, la il·lusió. Tenim molta feina, nosaltres farem el que sabem fer. Ens ficarem un nas, i el simple fet que un home blanc, pintat i vestit de colors, amb sabates grosses, caigui per terra, ensopegui i faci un desastre darrera desastre, em sembla que ja serà proa motiu perquè puguem arrencar un somriure a aquests nens i nenes.
Segurament, molta gent no en té ni idea de què és Sierra Leone. Ens pots fer cinc cèntims del que tu saps sobre aquest país?
Sierra Leone és un país d'on fa un parell de segles van sortir-hi molts esclaus. Després de varies influències colonials va caure amb protectorat anglès, i llavors un dia, no se’ls va ocorre res més, que retornar els esclaus d'Estats Units cap a Sierra Leone. Evidentment, allà es va fer un bressol de cultures, ètnies... Resulta que Sierra Leone és un dels països més rics de l’Àfrica. Té una cosa molt preuada per a nosaltres: el diamant, però quasi totes les explotacions estan en mans dels holandesos.
I els diamants han dut a les eternes guerres civils?.
Sí, és un país que viu a la misèria per les continues guerres civils i lluites de poder. Un senyor que es diu John Taylor, que estava a Libèria, va pensar que a Sierra Leone hi podia vendre armes i menjar a canvi de diamants. Va començar a especular i a sembrar aquesta moda de terror macabre. Va potenciar la guerrilla, que es dedicava a tallar les mans a la gent i a sembrar el terror al país perquè deien que s’havien d’alliberar de l’home blanc. Aquest senyor està sent jutjat en aquest moment a La Haia, però ningú en parla.
No s'explica res d'això als mitjans de comunicació.
No, sabem més dels fitxatges del Barça. És així, estem en un país patètic, tenim uns governs i uns polítics patètics, i a més, ens insulten als pallassos dient pallassos als polítics.
Què t’esperes trobar un cop allà?
Pel que sé d’una companya que hi ha estat, el més dur és a l’arribada. L’aeroport està envoltat de nens mutilats i són realment els que t’expliquen la salvatjada de la guerra. També és un forma per part d’ells de treure’t diners. Això sí, cap dels nens et diu que ha trepitjat una mina o que l'han torturat tallant-li el braç o els dits, sinó que et diuen que van caure o que va ser un accident. Les coses funcionen a cop de matxet, tot és molt visceral, és una altra dimensió que costa molt d'entendre.
No és molt esperançós el panorama.
No, però bé, jo el que vaig a aportar són quinze dies de les meves vacances personals, juntament amb en Biel, i a col·laborar molt per intentar que aquest món sigui millor i més just.
Nosaltres anem a donar, però rebem una passada.
Les mirades, els somriures, són un aliment inesgotable de l’ànima del pallasso.
Per un món millor
Quant fa que treballes amb Pallassos Sense Fronteres i quins viatges has fet?
A la segona o tercera expedició de Pallassos Sense Fronteres jo ja hi era. Vam anar a Bòsnia l’any 1993. Sóc militant de Pallassos Sense Fronteres des de llavors i fa un any i mig vaig estar a Colòmbia. Ara tinc aquest projecte que és Àfrica, un regal per a mi.
Em pots definir quina és la missió bàsica d'aquesta organització d'ajut humanitari?
Anar a desdramatitzar, desconnectar aquella gent de la seva realitat. La realitat és la que tenen i no la podem canviar, però si més no, els podem arrencar somriures en segons, minuts i hores en les que només hi ha tristesa i dolor. Nosaltres no callem. Els pallassos tenim aquest do que el nas ens permet dir les coses i encara que la gent s’enfadi, ens ha d’aguantar.
Som un contra exèrcit dels exèrcits, una lluita de David contra Goliat, nassos vermells contra pistoles i bombes en un món que cada dia és més agressiu, més violent, menys humà. Els pallassos som persones importants, no serioses, que fem una tasca social. La gent potser no se n'adona, però quan fas una representació els efectes són terapèutics: rius, et relaxes, desconnectes dels maldecaps... i això és màgia pura.
De tots els viatges que has fet, què és el que més t’ha impactat?
Bòsnia em va impactar molt. Hi vaig anar en plena guerra i vaig veure l’absurd, el macabre i el malalt que pot arribar a ser l’home. Et parlo de la guerra, dels militars... però no són ells els que ho mouen, això, sinó els senyors amb corbata que estan darrere amb els seus dòlars a la butxaca. És una cosa que potser la gent no vol veure. Igual que per exemple al
nostre país, la gent té diners al Banco Bilbao Vizcaya, que és el primer accionista d’una empresa que està fent mines per tot el món, o de
"La Caixa"... Si vull un món millor i més just, el que he de fer és pringar, ser combatiu, lluitar, ser actiu i ser conseqüent amb allò que faig.
Quines són les sensacions quan abandones un país pobre o en conflicte?
Primer de tot que tu marxes i ells es queden. Tu tornes d’una merda com un piano, que és un desastre, un caos, una injustícia, amb ràbia, dolor, tristesa, però ells es queden allà. (...)
Som en una cultura en la que ens queixem de tot i no tenim dret a queixar-nos de res. Hi ha altres realitats, altres maneres de funcionar. No estic content amb el sistema polític actual i tant de bo, la societat civil li donem algun dia una puntada a tots aquest senyors interessats que fan el que volen.
Costa fer riure a nens refugiats?
Penso que són nens que tenen menys ocasions de riure, però en canvi riuen molt més naturalment i molt més bé que els nens d’aquí. Aquí ho tenen tot i no valoren res, i ells, al cap d’una estona d’estar allà, valoren que hi hagi algú que els estigui distraient. Aquest tipus de nens, els refugiats, ho valoren molt això. Són l’últim racó del món, són anònims, no existeixen, i el fet que algú se’n recordi d’ells i vagi allà a compartir alguna cosa, ho valoren molt. I si riuen, ja és l'hòstia!
Què els ensenyes tu, als menuts?
Els ensenyo a ser un trapella, un inconformista, un revolucionari, un somiatruites, una persona que encara creu que s’ha d’anar caminant fins que trobis la barrera de la utopia, i quan hi arribes, saltar-la. Els hem d’ensenyar alternatives, camins, l’opció la tenen ells. Tant de bo un dia es poguessin rebotar i diguessin: a mi no em donis una pistola, dóna’m un nas, que m’ho passo més bé fent riure als meus col·legues que no pas disparant-los.
I què t’ensenyen ells a tu?
M’han donat moltes lliçons de vida. Recordo que a Bòsnia hi havia un franc tirador a 300 metres i la gent per la nit baixava al carrer, s’emportava el radiocasset i unes cerveses i es posava a ballar. Jo els hi deia: esteu bojos, us pelaran; però ells em deien que si els havien de matar que els matessin ballant. Això és una lliçó de vida brutal. Que hi hagi gent que digui: n’estic fins als trons d’estar tancat a casa i de viure amb la por. Si m’han de pelar que em pelin ballant, a més, ballant els toco els nassos.
I després de Sierra Leone, què?
Doncs intentar ser co-responsable amb el que he viscut, estimar més, perdonar, no odiar. Suposo que vindré tocat. Ells es queden allà i tu no... però no sé què passarà.
Molta sort!
FITXA
NOM: Jordi Baiget i Piqué
EDAT: 46 anys
PROFESSIÓ: Educador social, mediador familiar i pallasso
UN ACTOR: Charli Rivel
UNA RIALLA ÉS: ‘‘La distància més curta entre dues persones’’.
