Crònica d’un pallasso sense fronteres

Crònica d’un pallasso
sense fronteres
a Serra Lleona

juliol – agost 2007

No fa ni 24 hores que he arribat i el cor hem batega a mil, he gaudit d'un regal fantàstic i meravellós: poder compartir amb molts nens i nenes orfes de felicitat i poder alimentar-los
d'esperança on només hi ha desesperació i fam. Em falten paraules per a poder descriure
el país i una enciclopèdia per a poder descriure les sensacions i emocions viscudes. Els colors,
les olors i els sons em transporten al seu costat, mai els oblidaré. Em provoca una ràbia inusual
el saber que nens i nenes moren de fam, avui al segle XXI, perquè algú ho ha decidit així, perquè els hi és més important el guanyar més diners i acumular poder, que la vida dels nens i
nenes del demà.
Una abraçada pallassa des de Lleida.
Lo Jordi, 4 d'agost de 2007.

L’expedició de PsF
Dos artistes lleidatans del grup de recolzament de Pallassos sense Fronteres (PsF), Jordi
Baiget i Biel Morell, van viatjar durant setze dies del mes de juliol passat a Sierra Leone. L'objectiu de l'estada, en col·laboració amb Metges del Món i Handicap Internacional (HI), era realitzar divertides representacions i tallers informatius bàsics sobre la salut i la higiene. Per tant, la missió de l'organització d'ajut humanitari, Pallassos sense Fronteres, abanderada per lo
Didí i lo Baldufa, autodenominats com els The Carrinclowns (carrinclo i clown), es va basar en la desdramatització i desconnexió de la realitat dels habitants del país, ni que fos per uns alegres segons. Jordi Baiget, un cop a casa, ens ofereix les vivències d'enorme dimensió humana florides a l'Àfrica negra en forma de dietari, i ens narra com van ser aquells dies aventurats en la terra de l'argila vermella, la sorra blanca i els rocs negres contra els mil verds i cels immensos
plens de llum, núvols i esperança.

Arribada accidentada
Després de gairebé 24 hores de vols i insomni, en Jordi i en Biel aterren definitivament a
l'aeroport de Lungi. Només arribar, en el control d'immigració, el cap de policia els roba, literalment, els diners que porten a sobre (un grapat de dòlars). Més endavant, decideixen posar una denúncia per l'abús sofert. A més a més, els equips de so que duien per
a fer les representacions han desaparegut. Malgrat tot, en Jordi assegura que no es pot generalitzar ni criminalitzar de seguit a totes les persones de Serra Lleona, perquè un cop trepitgen aquesta terra, se n'adonen que la gent és molt respectuosa, amable i infinitament agraïda.

El nas vermell, a punt
De l'aeroport de Lungi, cap a la capital Freetown, sopar, i l'endemà, enmig de molta pluja
(el juliol és època de fortes pluges) els Pallassos sense Fronteres es dirigeixen, amb altres
cooperants de l'ONG Handicap Internacional, a Lunsar, per a realitzar la primera actuació on
els esperen unes 150 persones. Encara estem molt cansats dels vols. A més d'una pallissa de viatge, sense poder-nos aclimatar, la pluja no minva. Uns minuts abans de començar arranca a ploure i això fa restar públic (sobre tot nens i nenes) del poble. Els menuts són encantats i encantadors; els adults i cooperants es mostren eternament agraïts.

Els ‘Pallassos del Sol’
Els nostres simpàtics protagonistes s'endinsen cap a la Serra Lleona profunda. Fan nit a
Kabala, una població a 350 quilòmetres de la capital, Freetown. No hi ha llum, no hi ha aigua,
no hi ha res, però els ho ofereixen tot. L'endemà actuen a Sauria, una comunitat rural on
increïblement deixa automàticament de ploure un cop inicien l'actuació. Al acabar la funció,
torna a ploure a bots i a barrals. A partir d'aquí, decideixen anomenar, a en Biel i a en Jordi, els
Pallassos del Sol. I és tot un encert, perquè la curiosa situació es repeteix constantment.
El temps ens somriu i els nens i nenes també. L'equip humà és fantàstic. Aquest país ens
està embriagant a petits glops de plaer mutu. Els nens i nenes, amb les seves mirades i curiositat, et deixen sense paraules per poder-los-hi agrair la seva calidesa i dolç acolliment.

Cap a l’amor de la selva
Després de més de tres hores damunt un 4x4 per pistes "infernals, plenes de fang i ensurts
en forma de sots", en Biel i en Jordi fan cap a un indret selvàtic "preciós" anomenat Yiraia.
La temperatura es manté en uns 27º, plou de forma exagerada, i la humitat explota. Les
condicions climatològiques més el fum de les cases fan que l'olor de suor dels dos pallassos
es torni "agra i intensa", una aroma que acorden anomenar "Olor de Kabala". En el just moment de començar l'actuació, torna a deixar de ploure. Màgia o simplement casualitat?
És un regal poder compartir una estona amb la comunitat. Provoquem rialles, abraçades, ens
inunden de gràcies, ens festegen, ens enamoren, com més donem, més rebem, això sí que
és estimar. L'indret i la seva gent ens deixen enamorats. Avui, com els nens, estem feliços.


Pluja de cants i balls
La següent actuació toca a Kamatudugu. Es tracta de la comunitat rural guanyadora del
premi. Es va anunciar que les poblacions que aconseguissin fer un pou d'aigua rebrien com a
premi la visita d'uns pallassos. A Kamatudugu, comunitat de gent amable i treballadora, el van
construir i per això lo Didí i lo Baldufa hi arriben per agrair-los amb rialles el seu esforç. Cal
dir que al final totes les comunitats que havien construït el pou van rebre la visita dels pallassos
més menjar, mentre que les poblacions que no s'havien preocupat de fer el pou, malgrat
tot, també rebien la visita dels PsF .
Avui ens han dinamitat els nostres sentiments i emocions tant sols baixar del 4x4.
Cants, balls, tambors improvisats per les dones i els nens del poble ens embolcallen i en donen
la benvinguda. La pluja no fa minvar els seus cants que van encongint els nostres cors i ens
fan aflorar els sentiments més tendres. Ens embriaga l'emoció, preparem els estris i ens ofereixen una casa. Són quatre parets i un sostre (la màxima descripció d'humilitat). Una benvinguda que mai havíem tingut i no sé si mai més tindrem per fantàstica i màgicament fascinant.

Famèlica realitat
Els The Carrinclowns tornen a la capital, Freetown.
Les condicions de vida aquí són "extremadament precàries i molt dures per subsistir al dia a dia". I és que la vida costa més de durla endavant perquè la ciutat "crea altres necessitats",
afirma en Jordi Baiget.
Els Pallassos continuen saltant Fronteres i actuen a Goderich, una bonica població de pescadors, on la comunitat, en la que regna la fam i la misèria és absoluta, "abandona per una estona la seva famèlica realitat per entregar-se, participar i deixar-se seduir per la màgia i fantasia
dels pallassos".

Cares endurides
De nou, en Jordi i en Biel es dirigeixen a Freetown, concretament a l'Hospital Cottage, un centre hospitalari al mig de la ciutat on els esperen un miler de persones. Les cares endurides dels petits canvien per somriures i els menuts repeteixen, sense parar, el graciós himne d'aquests dos homes blancs vestits de pallasso: "Espatxarrim, espatxarram, hop!"
La pluja és molt forta i constant, però aquí tot segueix i tot és possible. Si bé avui no ha sortit
el sol en tot el dia, hem atansat dins de l'hospital la seva escalfor i les rialles han omplert els cors dels nens i nenes que estan ingressats en condicions que multipliquen la seva fragilitat.
Els The Carrinclowns aprofiten la seva presència a Freetown per a fer una representació
al Cultural Village (un antic camp de refugiats) situat al mateix centre de la capital.
La pluja torrencial no ha minvat el nostre entusiasme.
En un racó d'una barraca hem compartit rialles enmig del no res. Ens acomiada tota la comunitat molt contents per la visita i perquè els hi lliurem material de malabars.

Fam i molta malària
Els Pallassos del Sol arriben a Bureh Town, una comunitat molt humil de pescadors. Un indret
idíl·lic, "de pel·lícula", de somni, amb una platja preciosa amb les muntanyes a tocar, llàstima
que gairebé tot el poble està infectat per la maleïda malària.
Avui el dia, la gent i el sol ens han somrigut.
L'espectacle ha estat a la platja. Hem repartit globus i ens hem pogut banyar al mar. La seva
força ens empeny, com la seva gent, plens de somriures i esperances on feia uns instants sols
hi havia fam, problemes i malària, molta malària (però a l'actuació, tots hi eren presents).

Exhibició de somriures
Freetown torna a ser el punt d'actuació. Els nostres dos Pallassos sense Fronteres fan una
representació al City Center (un centre obert per a nens i nenes del carrer gestionat per HI).
Alguns nens i nenes es mostren impassibles de mirada, amb un aspecte dur, però amb una
hora aconseguim retornar-los a la seva infantesa i dibuixar en els seus rostres ferits, de nou,
somriures i rialles que els transporten, momentàniament, a una altra realitat on l'esperança i la
felicitat també són possibles.
L'endemà actuen a Dwazak, una comunitat dins el City Center de Freetown, on es produeix
l'exhibició més gran de somriures fins al moment, enmig d'un barri fet de barraques on
hi conviuen les mil cares de la pobresa.

La darrera samarreta
De Dwazak es desplacen al Centre Obert, de Handicap Internacional, a Goderich, on els
nens s'amunteguen per a veure la funció. Després, els Pallassos del Sol tornen a Freetown
i es preparen pel retorn, fent un últim bolo per a l'equip humà de Handicap Internacional.
Esgotats i suats, ens ‘‘calcem’’ la darrera samarreta, empapada de molts sentiments i
emocions. Als assistents els hi costa, però finalment acaben repetint les paraules màgiques
(Espatxarrim, espatxarram, hop!) que aquests dies han esborrat fronteres i conquerit milers de
cors per on hem passat, amb les nostres sabates grans, cares pintades i nassos vermells.

Sierra Leone (estiu 2007)
LO PALLASSO DIDÍ