dimecres, 3 de desembre del 2008

FRANJA DE GAZA - Un pallasso dins la presó més gran del món -


APUNTS D´UN PALLASSO DES DE LA FRANJA DE GAZA
Agost 2008

El sol fa poca estona que ha sortit, la seva llum il·lumina les barques ancorades al port, l'aire bufa suaument i escampa una boirina de calitxa, en obrir la finestra l'habitació s'omple cants alcoranix que venen de mil racons de Gaza.
Després d'un esmorzar lleuger ens plantem en mig de l'escola on els nens canten a ple pulmó entre cants, palmes i crits. Enllestim l'escena, ens maquillem, la suor ens regalima front avall, escoltem atens i tensos les consignes d'un director de teatre local que ens aconsella i descarta coses de l'espectacle (per temes culturals i de comprensió) unim mans ens mirem als ulls i endavant els nens i nenes de palestina ens esperen.
L'espectacle flueix ens va enamorant de les blanques rialles i dels grans ulls, els verds i clars ens enlluernen mes l'anima i ens atansen la seva fal.lera, els crits i la pluja d'aigua els enboigeix com mai. Les darreres notes del saxo i la trompeta diuen un adeu i fins sempre amb les mans enlairades i fent salts d'alegria.
De tornada a l'hotel sols tenim un desitg de dutxar-nos i treuren's la suor, per tornar a calçar-nos la darrera samarreta neta amb la forca i il.lusió del primer dia i amb l'orgull de ser pallasso, i dur somriures on la situació d'ofeg que pateix aquest poble més ho necessita.
Salut i riures, fins aviat, GAZA 14 d’agost de 2008
Jordi (Lo Pallasso Didi)




Avui es divendres, ens hem llevat mes tard, molts de nosaltres voldria’m descansar.
Ja portem 8 funcions hem arribat als 2.000 espectadors, nens i nenes juntament amb les sues monitors dels Summer Games y algun que altre convidat.
L'espectacle ja te una línia, i en funció del moment, dels nens i de la calor va a un ritme o altre, però la maquina dels riures i sorpreses funciona.
Aquest mati pels finestrals de l'habitació entra aire fresc del mar, els cants des de les mesquites ens fa adonar-nos d'on estem i on som. L'activitat avui es mínima, comparada amb el anar i venir dels cotxes, carros de someretes i camionetes, entre bicicletes. Fa poques hores el bullir del vespre tenia una nota de color amb les bodes, les musiques que les acompanyen i les rues dels convidats.
Ara els nostres cosos descansen, mentrés paeixen les mirades i els aplaudiments dels nens de Palestina que han estat contagiats per la il.lusio dels pallassos.
Molts d'aquests nens, ens expliquen que mai han vist un pallasso, la seva excitació pesa a l'aire, la seva forca i els seus cants ens enbolcallen del moment d'alegria.
Dema esperem impacients el plannig que ens permetrà anar a terreny i poder compartir frec a frec tota aquesta emoció i il.lusió.
En els trasllats, fins ara ens sentim com pallassos enllaunats dins de tot terrenys blindats, però contents de dur els nostres objectius, si aquest es el preu de l’esperança.
En les estones de passejada (dins d’un cotxe-furgona municipal) percebim les olors i els colors d'una Gaza que sembla despertar de dues dècades d'oblid, els olors de brossa acumulada en patis buits, contrasta amb la del mar, el peix, la suor i l'aire que ens ventila i fa mes sostenible respirar i seguir mirant.
Ara anirem a fer un vol amb el responsable de l'Ajuntament de Gaza (de Hammas), anirem a la plaça - passeig de Barcelona, a un museu i compartirem un cafè àrab (ple de marro, cardamont, i esperança) el gust de Palestina.

Lo Pallasso Didi, Gaza 15 d'agost de 2008






Acabem d'arribar de la segona actuació a la platja en un dels 324 Sammer Games que organitza UNRWA per 325.000 nens i nens de la Franja de Gaza.
Els nostres cossos tornen adolorits, cansats arrebossats de sorra que s'engantxa com un mal son, però els nostres cors estan plens d'alegria i amor que ens han donat quasi mil nens i nenes en el dia d'avui.
Son d'aquells dies on l'ofici de pallasso i pallassa es motiu d'ORGULL, es una opció plena de recompenses, avui mes que mai ens ha tocat la rifa de la felicitat.

Pel mati unes 500 nens ens esperaven amb els seus ulls grans i els seus cabells esvalotats per la brisa, la remor del mar acompanya els seus cants i picar de mans, a mida que anem fent la nostra funció la suor dels nostres fronts i cosos ens ha empapat la roba i poc a poc se va engantxant la sorra de la platja, cada caiguda, cada pas ens va arrebossant, som croquetes de pallasso cruixents i salades al mateix temps després del comiat, la dutxa de suor ens desdibuixa el maquillatge de la cara i despunta un somriure dolc ple de felicitat.

Després de dinar i fer una cafè àrab (ple de marro i aroma) ens enfilem de nou al vehicle que l'organització ens ha designat, al atansar-nos a la platja ja veiem els autocar que ha dut els nens i tot just baixar, peu a terra ens envaeixen les seves mirades quasi 500 nens i nois ens miren encuriosits, algun atrevit ens pregunta com ens diem en angles entre welcoms , welcoms, estan contents els monitor ens obren els contenidors-caseta que sota el sol passen a ser petits camerins microones, que ens torna a fer suar la samarreta, ens canviem, pintem, ens calcem sabates grans i nassos vermells. Un petit ens agafà de la ma i mirar-nos als ulls ens preludia una altra bona funció, les notes de trompeta i gralla, juntament amb unes tímides notes d'acordió de joguina i uns plats obren un seguici encapçat per una improvisada directora d'orquestra amb una paraigua i un flotador a les mans.
La música de la banda de l'empastre cedeix a cop de xiulet i de les palmes dels nens, després un equilibri de plat xines i cents de rialles van donant pas a la resta de números, la màgia de fer riure, voluntaris que sorprenen als pallassos amb cabosetes i tombarelles, un concert d'un pallasso despistat, un pollastre que ens espanta, unes flamenques despistades, unes banyistes que llancen aigua amb pulveritzadors, van cloent per donar pas al monocicle, al rulo i amb un mocador del mateix color de la passió i dels nassos dels pallassos que apareix i desapareix per acomiadar l'espectacle entre notes de musica i confetti de colors.

Tot seguit tothom ens vol donar la ma, saludar, donar gràcies, preguntar d'on som, com ens diem, els l'éxtasi de la l'alegria compartida entre la nostra suor es fon en abrasades, apretades de mans i cents d'ulls plens de llum que fan joc amb els somriures mes grans i bonics que mai hem vist.

Ara per sort una dutxa ens aguarda i després de fer la bugada a la banyera o a la pica ens sentarem a compartir un plat d’hummus, unes ampolles d'aigua i un te, per fer lloc a un demà ple d'esperances per un poble que viu ofegat per la injusticia i condenat a la fam pels rics de poder i malalts de la religió, de l'absolutisme en mig del que hauria de ser un paradís de la pau i amor.

Sols podem restar aquest odi i amargura per una estona amb el nostre ofici i professionalitat, els pallassos ara anem a descansar per dema tornar a conquerir mes cors i somriures que mai a Khan Younis, i passat demà mes.

Lo Pallasso Didi, Gaza 19 d'agost de 2008




Estem neguitosos, con nens petits, en un estat d'alerta, excitació i despiste al mateix temps.
Tots tenim un grapat de sensacions, emocions, sentiments i històries per pair, per guardar, per endreçar-les dins nostre.
Aquestes darreres hores son agòniques, i passen lentament com les gotes de suor que van front avall.
Aquests dies han passat molt depresa el ritme de treball i el depresa, depresa, depresa (yel.la, yel.la, yel.la) han espentejat el temps dels nostres rellotges.
Ara tot està desendreçat i van saltant bombolles de moments, que al igual que s'inflen i després volen, esclaten i desapareixen, ens venen fragments de melodies, notes de cançons que la brisa del mar ajuda a perdre-les per l'horitzó.

Agafem aire per inflar els nostres pulmons i el deixem anar lentament per agafar mes lloc, inflem globus plens d'esperança i els moldegem fent figures impossibles i embriagadores alienes a la gravetat de la terra.

Darrera nostre resten molts bons moment barrejats amb llargues esperes i rapits desplaçaments.
Cares amb noms, cares sense noms, nens i nenes testimonis de la nostra estada i bona feina.
Hem donat tot i hem rebut mes, crec que avui tots som mes bones persones i mes humans.

No som indiferents a la crueltat que han viscut els nostres anfitrions, queden gravades dins nostre els trets a les barques dels pescadors, els hivernacles erms, com s'agafen el coll per fer-nos entendre que els estan ofegant i fer-los patir fam.

Hem conviscut entre tantes rialles i amabilitat que se'ns fa costa amunt deixar-los enrrera, el tracte que ens han dispensat ha estat fantàstic, l'excitació de veure’ns i gaudir dels nostres espectacles ha estat SENSACIOnal.

S'han esforçat per que estiguem be i sobre tot que ens sentim protegits, segurs i ben acollits.

Rialles de simpatia, riures de la nostra complicitat i gaudint del moment tots plegats.

Actuacions fantàstiques en un pati gran a l'ombra d'unes borrasses enormes que poden donar ombra a l’hora a mes de 300 nens o nenes i a tot l'escenari d’entranyables funcions bora el mar sota els tendals foscos que fan de carpa de circ per un dia.

Estem espantats de veure i olorar un paisatge ple de gent trista que viu resignada dins d'una gran presó, però que te molta forca per viure, els carrers plens de cotxes, furgones, autocars, bicicletes, someretes, cavalls i nens, molts nens...... de sobte ens veiem envaits per una xaranga que dalt un camionet porta l’alegra i amb les seves notes i sons d'esperança omple els carrers buits de menjar per llargues comitives de boda, la vida per molt que algú lluny d'aquí ha decidit aturar-la es veu cada dia truncada pels cants dels nens i nenes i per les cercaviles nupcials.

La calor es asfixiant ens te les samarretes empapades de sour, les gotes una, darrera l'altra ens ragalimen per la cara, busquem un got d’aigua per fer-hi un glop, com si ens amarressim a un flotador dins d'una piscina, busquem com ells la frescor i l'aire que ens alliberi.

En aquest vestíbul (i tot l'hotel) sembla que el temps es va aturar als 60-70, tens la sensació de que l'han obert per tu, som els únics 6 clients i ningú els va avisar que eram pallassos, i ho han tingut que anar esverinant dia a dia, entre bromes, màgia i netejar el confetti de la moqueta de les habitacions.

La mar aporta una falsa sensació de llibertat, perquè no deixa de ser una altra barrera infranquejable, a pocs quilometres els vigilen i els controlen, el mal son psicològic empaita cada dia als pescadors. Tot el que dibuixa les blanques onades fan que trenquin a la sorra molla la ràbia i l’esforç erm.

Una dutxa ens amainarà l'espera de creuar la duana d'Erez i ens farà tocar, de nou, de peus a terra per seguir la funció en una altra banda.

I després de netejar-nos les darreres pinzellades de maquillatge esperem descobrir de nou el nostre somriure ple de satisfacció i alegria per haver fet possible que per unes hores, molts nens i nenes de Gaza puguin recobrar el somriure robart i ofegat per l'estupidesa humana.

I amb l'esperança de tombar les barreres, les duanes, el mur i les estaques que els empresona i roba la llibertat cada dia.

Una abraçada de bona nit, en la darrera nit que estem a Gaza.
Franja de Gaza (Palestina) 22 d'agost de 2008

dimarts, 1 d’abril del 2008

TALLERS DE RISOTERAPIA ? ........O D'HUMOR TERAPÈUTIC


TALLERS DE RISOTERAPIA ?
....O D’HUMOR TERAPÈUTIC


La diferència bàsica està en que la majoria de tallers de “risoteràpia i/o teràpia del riure” que es fan, se troben una sèrie de persones i/o un grup de gent i el conductor/a els provoca el riure (molts cops hem detectat que ridiculitzant algú).

Amb els dels tallers i/o cursos d’humor terapèutic que ofertem busquem una intencionalitat en el fer riure i riure (i tot un currículum ocult en el procés) en les dinàmiques i els exercicis que treballem, i sempre respectem els participants i mai obliguem a “fer una cosa”, el riure va fluint i acompanya tot el procés, és aleshores quant pot esdevenir terapèutic i no en passar una bona estona (i prou).

Fets contrastats, arran de tallers que s'han realitzat i que segueixen ofertan, per la zona de Lleida i sobretot per Barcelona per autoanoments terapeutes.

lopallassodidi@gmail.com

dimarts, 22 de gener del 2008

13 PUNTS


PETITES PREMISES PER INTENTAR SER MILLOR PERSONA HUMANA I CREURE QUE UN MON MILLOR ÉS POSSIBLE I NO DEFALLIR EN L‘INTENT


1. Alliberar el cor de l’odi i omplir-lo d’amor.
2. Alliberar la ment de preocupacions.
3. Viure de forma senzilla.
4. Donar menys (donar-me), donar molt.
5. Esperar menys.
6. Tenir esperança.
7. Donar temps al temps.
8. Viure el present.
9. No oblidar el passat (no retenir-lo, deixar-lo anar).
10. Estimar molt i procurar estimar-me cada cop més.
11. Si jo estic be, els que m’envolten i estan prop meu també ho estaran; he de procurar estar molt be i m'ho he de creure.
12. Endavant amb qui m’importa de veritat.
13. El demà existeix, pensar amb el futur de forma optimista i alegre.


lopallassodidi@gmail.com


dilluns, 14 de gener del 2008

NAS VERMELL








NAS VERMELL


Necessito creure de nou en la tendresa
i amb el somriure perdut.

No se que me depara la carpa de la vida
estic cansat de lluitar
al carrer, a la pista, i a la vida.

No se si llençar el nas vermell
amb ràbia de no tenir il·lusió.

Condemnat a la pista buida
l’ànima malmesa
els riures robats
i el cor trist.

No se si llençar el nas vermell
lluny de la ràbia amb il·lusió.


Grades plenes de buidor
no hi queda color
aplaudiments perduts
crispetes amb pols.

No se si llençar el nas vermell
fort cap el cel o l’infern.

Carpa estripada
on sempre hi plou
on s’escapen els riures
i se mulla la pista de llàgrimes.

No se si llençar el nas vermell
o amagar-me darrera d’ell.

Lo mirall resta brut
i les bombetes foses
el maquillatge s’ha esborrat
i el cor s’esparracat.

No se si llençar el nas vermell
o s’ha acabat la funció.

Lo Pallasso Didí

dimecres, 14 de novembre del 2007

SoTa La CaRPa


Sota la Carpa


“....Per mi els pallassos són els malabaristes dels sentiments, de les emocions i de l’esperança si partim que fer malabars és llençar objectes a l’aire, crear figures fantàstiques i transportarte dins dels somriures, sense que caiguin al terra, però si ens cauen, en farem la riotada i l’èxit més gran del món, perquè en el món de l’esperança i dels somriures no hi te cabuda, ni lloc el defalliment, ni l’abatiment, sols més riures i seguir creant esperances...”
".... Para mi los payasos són los malabaristas de los sentimientos, de las emociones y de la esperanza, si partimos que hacer malabares és lanzar objetos en el aire, crear figuras fantásticas y transportarte dentro de las sonrisas, sin que estas caigan al suelo; pero si se caen, haremos de ello una risotada y el exito más grande del mundo, porqué en el mundo de la esperanza i de las sonrisas no tiene lugar, ni el defallicimiento, ni el abatimento, solo más sonrisas y seguir creando esperanzas...."

dijous, 1 de novembre del 2007

DARRER ESPECTACLE


Us informo que el passat diumenge dia 28 d’octubre vam estrenar des de la futura i nova “empresa” : Cia. Pallassa, l’espectacle “DESKONCERTATS” que canviarà de format, detalls, i entrades per donar vida a l’espectacle multidisciplinar de clown, màgia, teatre i humor : “MaKaRrÒnIc CiRc”.
Aquest espectacle combinà entrades clàssiques de clown amb les més actuals tendències, un espectacle de 80 minuts ple d’ensurts, rialles, crispetes, màgia pallassa i sorpreses que dibuixaran somriures als espectadors. Un espectacle infantil i familiar ple de música que viatjarà en català i possiblement en castellà tant en sala, com al carrer.
Us mostrem una foto i en breu penjarem un vídeo promocional en la pàgina web (en construcció).

dijous, 25 d’octubre del 2007

ENTREVISTA UNES HORES ABANS DE MARXAR A SIERRA LEONE


ENTREVISTA UNES HORES ABANS DE MARXAR A SIERRA LEONE



Els artistes del grup de recolzament de Lleida de Pallassos sense Fronteres van sortir dijous passat cap a Sierra Leone. Un d'ells, en Jordi Baiget, molt amablement, ens va atendre a menys de vint-i-quatre hores de partir. En Jordi, educador social, aprofita els seus quinze dies de vacances per ajudar als nens més desafavorits a través de les Arts Escèniques. En col·laboració amb Metges del Món i Handicap Internacional, marxen amb les motxilles plenes de professionalitat i energia i amb tot el seu esperit de pallassos per fer tallers de formació i espectacles, amb l'objectiu de dur el riure als nens i nenes de la zona, així com la resta de gent de les comunitats.

Ja tens la maleta a punt?
No, encara no la tinc feta a menys de 24 hores per marxar. Vaig molt atabalat.

Què hi posaràs?
Bé, a part de quatre calçotets, tres samarretes i dos pantalons, tots els trastes de pallasso: globus, manxes, objectes per fer malabars, gralles, percussió, un equip de so...

Què és indispensable endur-se quan emprens un viatge així?
Realment crec que per anar a l'Àfrica no es necessiten moltes coses, a part de prudència.

D'aquí molt poc ja seràs a Sierra Leone. Com et sents?
Atabalat.

I nerviós?
Nervis... fins avui no massa. És que ha sorgit algun inconvenient; ens ha fallat la persona que ens havia d’acompanyar a l’aeroport...(la vam esperar fins el darrer moment) A més, tinc moltes ganes d'anar a veure el meu fill i poder-me acomiadar d’ell abans de marxar.

Et fa respecte el que et puguis trobar allà?
No, no tinc por, em fa molta il·lusió. Aquest viatge el faig en un moment personal que em sembla que és molt bo per a mi. Potser ara estic una mica així... però el faig amb moltes ganes.
Per a mi aquest viatge és un regal.

Quanta gent marxeu de Lleida?
En Biel i jo. L’Esther tant de bo es presenti demà a l’aeroport, però ha tingut problemes i en principi no podrà venir. (la vam esperar fins el darrer moment)

Quin és l’objectiu principal de la vostra estada a Sierra Leone durant 16 dies?
A banda de fer moltes representacions, és realitzar tallers amb voluntaris de Metges del Món. Tractaran de salut i higiene per mentalitzar sobre la necessitat de beure aigua neta, la necessitat de rentar-se les mans, d’anar al metge quan un es troba malament. I tot un seguit de missatges que donarem tant en tallers com en espectacles per explicar a les comunitats les problemàtiques i les greus conseqüències dels tractes abusius tant a les dones com als infants. També treballarem amb Handicap Internacional pel tema de les mines anti-persona (persones amputades pel “MATXET”).
A banda d’això, allà hi ha voluntaris als qui intentarem ensenyar alguna cosa de màgia, algun recurs d’escenografia...

Ho teniu tot ben programat o deixeu espai per a l'aventura?

Més o menys tenim un programa a seguir, però sempre hi ha imprevistos. Nosaltres estarem per Freetown, la capital, però aterrarem a Lungi, que és on hi ha l’aeroport. Els desplaçaments són molt llargs i de moltes hores; de l’aeroport de Lungi a Freetown ja hi ha quatre hores i mitja. Ah! Hi ha una notícia bona i una dolenta: la bona és que potser estrenarem helicòpter per desplaçar-nos, la dolenta és que el vell helicòpter va caure abans d’ahir. (...) Finalment, no estrenem helicòpter. Després, un cop a Freetown, viatjarem per altres indrets com Kabala, Kanat Udugu, Sauria, Lunsar, etc.

El viatge està organitzat per gent d’aquí o també treballeu amb entitats presents a la Muntanya Lleó?
El viatge l’organitzem des d’aquí, però és la gent que està treballant allà la que ens ha demanat suport. En aquest cas, Metges del Món han vist que el fet que hi vagin uns pallassos a fer alguna representació pot ser molt positiu. Ells col·laboren amb nosaltres i ens fan els desplaçaments, tot i que m’han dit que se’ls ha espatllat un Land Rover i no tenen massa vehicles (...) Entenen que un pallasso és una persona ridícula i còmica de la nostra societat, que apropa les coses amb un llenguatge molt simple, molt planer. Els pallassos tenim aquest llenguatge universal de les arts que no té ni fronteres ni idiomes.

Tot el treball està basat en nens i nenes?
Sí, amb nens soldat que els han segrestat de la seva família, de la seva població, que els han obligat a agafar una arma, i amb les nenes a les que utilitzen com a esclaves sexuals. Són una població que està molt malmesa psicològicament. Són nanos als que els han robat, a part de la infantesa, la il·lusió. Tenim molta feina, nosaltres farem el que sabem fer. Ens ficarem un nas, i el simple fet que un home blanc, pintat i vestit de colors, amb sabates grosses, caigui per terra, ensopegui i faci un desastre darrera desastre, em sembla que ja serà proa motiu perquè puguem arrencar un somriure a aquests nens i nenes.

Segurament, molta gent no en té ni idea de què és Sierra Leone. Ens pots fer cinc cèntims del que tu saps sobre aquest país?
Sierra Leone és un país d'on fa un parell de segles van sortir-hi molts esclaus. Després de varies influències colonials va caure amb protectorat anglès, i llavors un dia, no se’ls va ocorre res més, que retornar els esclaus d'Estats Units cap a Sierra Leone. Evidentment, allà es va fer un bressol de cultures, ètnies... Resulta que Sierra Leone és un dels països més rics de l’Àfrica. Té una cosa molt preuada per a nosaltres: el diamant, però quasi totes les explotacions estan en mans dels holandesos.

I els diamants han dut a les eternes guerres civils?.
Sí, és un país que viu a la misèria per les continues guerres civils i lluites de poder. Un senyor que es diu John Taylor, que estava a Libèria, va pensar que a Sierra Leone hi podia vendre armes i menjar a canvi de diamants. Va començar a especular i a sembrar aquesta moda de terror macabre. Va potenciar la guerrilla, que es dedicava a tallar les mans a la gent i a sembrar el terror al país perquè deien que s’havien d’alliberar de l’home blanc. Aquest senyor està sent jutjat en aquest moment a La Haia, però ningú en parla.

No s'explica res d'això als mitjans de comunicació.
No, sabem més dels fitxatges del Barça. És així, estem en un país patètic, tenim uns governs i uns polítics patètics, i a més, ens insulten als pallassos dient pallassos als polítics.

Què t’esperes trobar un cop allà?
Pel que sé d’una companya que hi ha estat, el més dur és a l’arribada. L’aeroport està envoltat de nens mutilats i són realment els que t’expliquen la salvatjada de la guerra. També és un forma per part d’ells de treure’t diners. Això sí, cap dels nens et diu que ha trepitjat una mina o que l'han torturat tallant-li el braç o els dits, sinó que et diuen que van caure o que va ser un accident. Les coses funcionen a cop de matxet, tot és molt visceral, és una altra dimensió que costa molt d'entendre.

No és molt esperançós el panorama.
No, però bé, jo el que vaig a aportar són quinze dies de les meves vacances personals, juntament amb en Biel, i a col·laborar molt per intentar que aquest món sigui millor i més just.
Nosaltres anem a donar, però rebem una passada.
Les mirades, els somriures, són un aliment inesgotable de l’ànima del pallasso.

Per un món millor
Quant fa que treballes amb Pallassos Sense Fronteres i quins viatges has fet?
A la segona o tercera expedició de Pallassos Sense Fronteres jo ja hi era. Vam anar a Bòsnia l’any 1993. Sóc militant de Pallassos Sense Fronteres des de llavors i fa un any i mig vaig estar a Colòmbia. Ara tinc aquest projecte que és Àfrica, un regal per a mi.

Em pots definir quina és la missió bàsica d'aquesta organització d'ajut humanitari?
Anar a desdramatitzar, desconnectar aquella gent de la seva realitat. La realitat és la que tenen i no la podem canviar, però si més no, els podem arrencar somriures en segons, minuts i hores en les que només hi ha tristesa i dolor. Nosaltres no callem. Els pallassos tenim aquest do que el nas ens permet dir les coses i encara que la gent s’enfadi, ens ha d’aguantar.
Som un contra exèrcit dels exèrcits, una lluita de David contra Goliat, nassos vermells contra pistoles i bombes en un món que cada dia és més agressiu, més violent, menys humà. Els pallassos som persones importants, no serioses, que fem una tasca social. La gent potser no se n'adona, però quan fas una representació els efectes són terapèutics: rius, et relaxes, desconnectes dels maldecaps... i això és màgia pura.

De tots els viatges que has fet, què és el que més t’ha impactat?
Bòsnia em va impactar molt. Hi vaig anar en plena guerra i vaig veure l’absurd, el macabre i el malalt que pot arribar a ser l’home. Et parlo de la guerra, dels militars... però no són ells els que ho mouen, això, sinó els senyors amb corbata que estan darrere amb els seus dòlars a la butxaca. És una cosa que potser la gent no vol veure. Igual que per exemple al
nostre país, la gent té diners al Banco Bilbao Vizcaya, que és el primer accionista d’una empresa que està fent mines per tot el món, o de
"La Caixa"... Si vull un món millor i més just, el que he de fer és pringar, ser combatiu, lluitar, ser actiu i ser conseqüent amb allò que faig.

Quines són les sensacions quan abandones un país pobre o en conflicte?
Primer de tot que tu marxes i ells es queden. Tu tornes d’una merda com un piano, que és un desastre, un caos, una injustícia, amb ràbia, dolor, tristesa, però ells es queden allà. (...)
Som en una cultura en la que ens queixem de tot i no tenim dret a queixar-nos de res. Hi ha altres realitats, altres maneres de funcionar. No estic content amb el sistema polític actual i tant de bo, la societat civil li donem algun dia una puntada a tots aquest senyors interessats que fan el que volen.

Costa fer riure a nens refugiats?
Penso que són nens que tenen menys ocasions de riure, però en canvi riuen molt més naturalment i molt més bé que els nens d’aquí. Aquí ho tenen tot i no valoren res, i ells, al cap d’una estona d’estar allà, valoren que hi hagi algú que els estigui distraient. Aquest tipus de nens, els refugiats, ho valoren molt això. Són l’últim racó del món, són anònims, no existeixen, i el fet que algú se’n recordi d’ells i vagi allà a compartir alguna cosa, ho valoren molt. I si riuen, ja és l'hòstia!

Què els ensenyes tu, als menuts?
Els ensenyo a ser un trapella, un inconformista, un revolucionari, un somiatruites, una persona que encara creu que s’ha d’anar caminant fins que trobis la barrera de la utopia, i quan hi arribes, saltar-la. Els hem d’ensenyar alternatives, camins, l’opció la tenen ells. Tant de bo un dia es poguessin rebotar i diguessin: a mi no em donis una pistola, dóna’m un nas, que m’ho passo més bé fent riure als meus col·legues que no pas disparant-los.

I què t’ensenyen ells a tu?
M’han donat moltes lliçons de vida. Recordo que a Bòsnia hi havia un franc tirador a 300 metres i la gent per la nit baixava al carrer, s’emportava el radiocasset i unes cerveses i es posava a ballar. Jo els hi deia: esteu bojos, us pelaran; però ells em deien que si els havien de matar que els matessin ballant. Això és una lliçó de vida brutal. Que hi hagi gent que digui: n’estic fins als trons d’estar tancat a casa i de viure amb la por. Si m’han de pelar que em pelin ballant, a més, ballant els toco els nassos.

I després de Sierra Leone, què?
Doncs intentar ser co-responsable amb el que he viscut, estimar més, perdonar, no odiar. Suposo que vindré tocat. Ells es queden allà i tu no... però no sé què passarà.

Molta sort!

FITXA
NOM: Jordi Baiget i Piqué
EDAT: 46 anys
PROFESSIÓ: Educador social, mediador familiar i pallasso
UN ACTOR: Charli Rivel
UNA RIALLA ÉS: ‘‘La distància més curta entre dues persones’’.