.JPG)
APUNTS D´UN PALLASSO DES DE LA FRANJA DE GAZA
Agost 2008
El sol fa poca estona que ha sortit, la seva llum il·lumina les barques ancorades al port, l'aire bufa suaument i escampa una boirina de calitxa, en obrir la finestra l'habitació s'omple cants alcoranix que venen de mil racons de Gaza.
Després d'un esmorzar lleuger ens plantem en mig de l'escola on els nens canten a ple pulmó entre cants, palmes i crits. Enllestim l'escena, ens maquillem, la suor ens regalima front avall, escoltem atens i tensos les consignes d'un director de teatre local que ens aconsella i descarta coses de l'espectacle (per temes culturals i de comprensió) unim mans ens mirem als ulls i endavant els nens i nenes de palestina ens esperen.
L'espectacle flueix ens va enamorant de les blanques rialles i dels grans ulls, els verds i clars ens enlluernen mes l'anima i ens atansen la seva fal.lera, els crits i la pluja d'aigua els enboigeix com mai. Les darreres notes del saxo i la trompeta diuen un adeu i fins sempre amb les mans enlairades i fent salts d'alegria.
De tornada a l'hotel sols tenim un desitg de dutxar-nos i treuren's la suor, per tornar a calçar-nos la darrera samarreta neta amb la forca i il.lusió del primer dia i amb l'orgull de ser pallasso, i dur somriures on la situació d'ofeg que pateix aquest poble més ho necessita.
Salut i riures, fins aviat, GAZA 14 d’agost de 2008
Jordi (Lo Pallasso Didi)
Avui es divendres, ens hem llevat mes tard, molts de nosaltres voldria’m descansar.
Ja portem 8 funcions hem arribat als 2.000 espectadors, nens i nenes juntament amb les sues monitors dels Summer Games y algun que altre convidat.
L'espectacle ja te una línia, i en funció del moment, dels nens i de la calor va a un ritme o altre, però la maquina dels riures i sorpreses funciona.
Aquest mati pels finestrals de l'habitació entra aire fresc del mar, els cants des de les mesquites ens fa adonar-nos d'on estem i on som. L'activitat avui es mínima, comparada amb el anar i venir dels cotxes, carros de someretes i camionetes, entre bicicletes. Fa poques hores el bullir del vespre tenia una nota de color amb les bodes, les musiques que les acompanyen i les rues dels convidats.
Ara els nostres cosos descansen, mentrés paeixen les mirades i els aplaudiments dels nens de Palestina que han estat contagiats per la il.lusio dels pallassos.
Molts d'aquests nens, ens expliquen que mai han vist un pallasso, la seva excitació pesa a l'aire, la seva forca i els seus cants ens enbolcallen del moment d'alegria.
Dema esperem impacients el plannig que ens permetrà anar a terreny i poder compartir frec a frec tota aquesta emoció i il.lusió.
En els trasllats, fins ara ens sentim com pallassos enllaunats dins de tot terrenys blindats, però contents de dur els nostres objectius, si aquest es el preu de l’esperança.
En les estones de passejada (dins d’un cotxe-furgona municipal) percebim les olors i els colors d'una Gaza que sembla despertar de dues dècades d'oblid, els olors de brossa acumulada en patis buits, contrasta amb la del mar, el peix, la suor i l'aire que ens ventila i fa mes sostenible respirar i seguir mirant.
Ara anirem a fer un vol amb el responsable de l'Ajuntament de Gaza (de Hammas), anirem a la plaça - passeig de Barcelona, a un museu i compartirem un cafè àrab (ple de marro, cardamont, i esperança) el gust de Palestina.
Lo Pallasso Didi, Gaza 15 d'agost de 2008
Acabem d'arribar de la segona actuació a la platja en un dels 324 Sammer Games que organitza UNRWA per 325.000 nens i nens de la Franja de Gaza.
Els nostres cossos tornen adolorits, cansats arrebossats de sorra que s'engantxa com un mal son, però els nostres cors estan plens d'alegria i amor que ens han donat quasi mil nens i nenes en el dia d'avui.
Son d'aquells dies on l'ofici de pallasso i pallassa es motiu d'ORGULL, es una opció plena de recompenses, avui mes que mai ens ha tocat la rifa de la felicitat.
Pel mati unes 500 nens ens esperaven amb els seus ulls grans i els seus cabells esvalotats per la brisa, la remor del mar acompanya els seus cants i picar de mans, a mida que anem fent la nostra funció la suor dels nostres fronts i cosos ens ha empapat la roba i poc a poc se va engantxant la sorra de la platja, cada caiguda, cada pas ens va arrebossant, som croquetes de pallasso cruixents i salades al mateix temps després del comiat, la dutxa de suor ens desdibuixa el maquillatge de la cara i despunta un somriure dolc ple de felicitat.
Després de dinar i fer una cafè àrab (ple de marro i aroma) ens enfilem de nou al vehicle que l'organització ens ha designat, al atansar-nos a la platja ja veiem els autocar que ha dut els nens i tot just baixar, peu a terra ens envaeixen les seves mirades quasi 500 nens i nois ens miren encuriosits, algun atrevit ens pregunta com ens diem en angles entre welcoms , welcoms, estan contents els monitor ens obren els contenidors-caseta que sota el sol passen a ser petits camerins microones, que ens torna a fer suar la samarreta, ens canviem, pintem, ens calcem sabates grans i nassos vermells. Un petit ens agafà de la ma i mirar-nos als ulls ens preludia una altra bona funció, les notes de trompeta i gralla, juntament amb unes tímides notes d'acordió de joguina i uns plats obren un seguici encapçat per una improvisada directora d'orquestra amb una paraigua i un flotador a les mans.
La música de la banda de l'empastre cedeix a cop de xiulet i de les palmes dels nens, després un equilibri de plat xines i cents de rialles van donant pas a la resta de números, la màgia de fer riure, voluntaris que sorprenen als pallassos amb cabosetes i tombarelles, un concert d'un pallasso despistat, un pollastre que ens espanta, unes flamenques despistades, unes banyistes que llancen aigua amb pulveritzadors, van cloent per donar pas al monocicle, al rulo i amb un mocador del mateix color de la passió i dels nassos dels pallassos que apareix i desapareix per acomiadar l'espectacle entre notes de musica i confetti de colors.
Tot seguit tothom ens vol donar la ma, saludar, donar gràcies, preguntar d'on som, com ens diem, els l'éxtasi de la l'alegria compartida entre la nostra suor es fon en abrasades, apretades de mans i cents d'ulls plens de llum que fan joc amb els somriures mes grans i bonics que mai hem vist.
Ara per sort una dutxa ens aguarda i després de fer la bugada a la banyera o a la pica ens sentarem a compartir un plat d’hummus, unes ampolles d'aigua i un te, per fer lloc a un demà ple d'esperances per un poble que viu ofegat per la injusticia i condenat a la fam pels rics de poder i malalts de la religió, de l'absolutisme en mig del que hauria de ser un paradís de la pau i amor.
Sols podem restar aquest odi i amargura per una estona amb el nostre ofici i professionalitat, els pallassos ara anem a descansar per dema tornar a conquerir mes cors i somriures que mai a Khan Younis, i passat demà mes.
Lo Pallasso Didi, Gaza 19 d'agost de 2008
Estem neguitosos, con nens petits, en un estat d'alerta, excitació i despiste al mateix temps.
Tots tenim un grapat de sensacions, emocions, sentiments i històries per pair, per guardar, per endreçar-les dins nostre.
Aquestes darreres hores son agòniques, i passen lentament com les gotes de suor que van front avall.
Aquests dies han passat molt depresa el ritme de treball i el depresa, depresa, depresa (yel.la, yel.la, yel.la) han espentejat el temps dels nostres rellotges.
Ara tot està desendreçat i van saltant bombolles de moments, que al igual que s'inflen i després volen, esclaten i desapareixen, ens venen fragments de melodies, notes de cançons que la brisa del mar ajuda a perdre-les per l'horitzó.
Agafem aire per inflar els nostres pulmons i el deixem anar lentament per agafar mes lloc, inflem globus plens d'esperança i els moldegem fent figures impossibles i embriagadores alienes a la gravetat de la terra.
Darrera nostre resten molts bons moment barrejats amb llargues esperes i rapits desplaçaments.
Cares amb noms, cares sense noms, nens i nenes testimonis de la nostra estada i bona feina.
Hem donat tot i hem rebut mes, crec que avui tots som mes bones persones i mes humans.
No som indiferents a la crueltat que han viscut els nostres anfitrions, queden gravades dins nostre els trets a les barques dels pescadors, els hivernacles erms, com s'agafen el coll per fer-nos entendre que els estan ofegant i fer-los patir fam.
Hem conviscut entre tantes rialles i amabilitat que se'ns fa costa amunt deixar-los enrrera, el tracte que ens han dispensat ha estat fantàstic, l'excitació de veure’ns i gaudir dels nostres espectacles ha estat SENSACIOnal.
S'han esforçat per que estiguem be i sobre tot que ens sentim protegits, segurs i ben acollits.
Rialles de simpatia, riures de la nostra complicitat i gaudint del moment tots plegats.
Actuacions fantàstiques en un pati gran a l'ombra d'unes borrasses enormes que poden donar ombra a l’hora a mes de 300 nens o nenes i a tot l'escenari d’entranyables funcions bora el mar sota els tendals foscos que fan de carpa de circ per un dia.
Estem espantats de veure i olorar un paisatge ple de gent trista que viu resignada dins d'una gran presó, però que te molta forca per viure, els carrers plens de cotxes, furgones, autocars, bicicletes, someretes, cavalls i nens, molts nens...... de sobte ens veiem envaits per una xaranga que dalt un camionet porta l’alegra i amb les seves notes i sons d'esperança omple els carrers buits de menjar per llargues comitives de boda, la vida per molt que algú lluny d'aquí ha decidit aturar-la es veu cada dia truncada pels cants dels nens i nenes i per les cercaviles nupcials.
La calor es asfixiant ens te les samarretes empapades de sour, les gotes una, darrera l'altra ens ragalimen per la cara, busquem un got d’aigua per fer-hi un glop, com si ens amarressim a un flotador dins d'una piscina, busquem com ells la frescor i l'aire que ens alliberi.
En aquest vestíbul (i tot l'hotel) sembla que el temps es va aturar als 60-70, tens la sensació de que l'han obert per tu, som els únics 6 clients i ningú els va avisar que eram pallassos, i ho han tingut que anar esverinant dia a dia, entre bromes, màgia i netejar el confetti de la moqueta de les habitacions.
La mar aporta una falsa sensació de llibertat, perquè no deixa de ser una altra barrera infranquejable, a pocs quilometres els vigilen i els controlen, el mal son psicològic empaita cada dia als pescadors. Tot el que dibuixa les blanques onades fan que trenquin a la sorra molla la ràbia i l’esforç erm.
Una dutxa ens amainarà l'espera de creuar la duana d'Erez i ens farà tocar, de nou, de peus a terra per seguir la funció en una altra banda.
I després de netejar-nos les darreres pinzellades de maquillatge esperem descobrir de nou el nostre somriure ple de satisfacció i alegria per haver fet possible que per unes hores, molts nens i nenes de Gaza puguin recobrar el somriure robart i ofegat per l'estupidesa humana.
I amb l'esperança de tombar les barreres, les duanes, el mur i les estaques que els empresona i roba la llibertat cada dia.
Una abraçada de bona nit, en la darrera nit que estem a Gaza.
Franja de Gaza (Palestina) 22 d'agost de 2008
Agost 2008
El sol fa poca estona que ha sortit, la seva llum il·lumina les barques ancorades al port, l'aire bufa suaument i escampa una boirina de calitxa, en obrir la finestra l'habitació s'omple cants alcoranix que venen de mil racons de Gaza.
Després d'un esmorzar lleuger ens plantem en mig de l'escola on els nens canten a ple pulmó entre cants, palmes i crits. Enllestim l'escena, ens maquillem, la suor ens regalima front avall, escoltem atens i tensos les consignes d'un director de teatre local que ens aconsella i descarta coses de l'espectacle (per temes culturals i de comprensió) unim mans ens mirem als ulls i endavant els nens i nenes de palestina ens esperen.
L'espectacle flueix ens va enamorant de les blanques rialles i dels grans ulls, els verds i clars ens enlluernen mes l'anima i ens atansen la seva fal.lera, els crits i la pluja d'aigua els enboigeix com mai. Les darreres notes del saxo i la trompeta diuen un adeu i fins sempre amb les mans enlairades i fent salts d'alegria.
De tornada a l'hotel sols tenim un desitg de dutxar-nos i treuren's la suor, per tornar a calçar-nos la darrera samarreta neta amb la forca i il.lusió del primer dia i amb l'orgull de ser pallasso, i dur somriures on la situació d'ofeg que pateix aquest poble més ho necessita.
Salut i riures, fins aviat, GAZA 14 d’agost de 2008
Jordi (Lo Pallasso Didi)
Avui es divendres, ens hem llevat mes tard, molts de nosaltres voldria’m descansar.
Ja portem 8 funcions hem arribat als 2.000 espectadors, nens i nenes juntament amb les sues monitors dels Summer Games y algun que altre convidat.
L'espectacle ja te una línia, i en funció del moment, dels nens i de la calor va a un ritme o altre, però la maquina dels riures i sorpreses funciona.
Aquest mati pels finestrals de l'habitació entra aire fresc del mar, els cants des de les mesquites ens fa adonar-nos d'on estem i on som. L'activitat avui es mínima, comparada amb el anar i venir dels cotxes, carros de someretes i camionetes, entre bicicletes. Fa poques hores el bullir del vespre tenia una nota de color amb les bodes, les musiques que les acompanyen i les rues dels convidats.
Ara els nostres cosos descansen, mentrés paeixen les mirades i els aplaudiments dels nens de Palestina que han estat contagiats per la il.lusio dels pallassos.
Molts d'aquests nens, ens expliquen que mai han vist un pallasso, la seva excitació pesa a l'aire, la seva forca i els seus cants ens enbolcallen del moment d'alegria.
Dema esperem impacients el plannig que ens permetrà anar a terreny i poder compartir frec a frec tota aquesta emoció i il.lusió.
En els trasllats, fins ara ens sentim com pallassos enllaunats dins de tot terrenys blindats, però contents de dur els nostres objectius, si aquest es el preu de l’esperança.
En les estones de passejada (dins d’un cotxe-furgona municipal) percebim les olors i els colors d'una Gaza que sembla despertar de dues dècades d'oblid, els olors de brossa acumulada en patis buits, contrasta amb la del mar, el peix, la suor i l'aire que ens ventila i fa mes sostenible respirar i seguir mirant.
Ara anirem a fer un vol amb el responsable de l'Ajuntament de Gaza (de Hammas), anirem a la plaça - passeig de Barcelona, a un museu i compartirem un cafè àrab (ple de marro, cardamont, i esperança) el gust de Palestina.
Lo Pallasso Didi, Gaza 15 d'agost de 2008
Acabem d'arribar de la segona actuació a la platja en un dels 324 Sammer Games que organitza UNRWA per 325.000 nens i nens de la Franja de Gaza.
Els nostres cossos tornen adolorits, cansats arrebossats de sorra que s'engantxa com un mal son, però els nostres cors estan plens d'alegria i amor que ens han donat quasi mil nens i nenes en el dia d'avui.
Son d'aquells dies on l'ofici de pallasso i pallassa es motiu d'ORGULL, es una opció plena de recompenses, avui mes que mai ens ha tocat la rifa de la felicitat.
Pel mati unes 500 nens ens esperaven amb els seus ulls grans i els seus cabells esvalotats per la brisa, la remor del mar acompanya els seus cants i picar de mans, a mida que anem fent la nostra funció la suor dels nostres fronts i cosos ens ha empapat la roba i poc a poc se va engantxant la sorra de la platja, cada caiguda, cada pas ens va arrebossant, som croquetes de pallasso cruixents i salades al mateix temps després del comiat, la dutxa de suor ens desdibuixa el maquillatge de la cara i despunta un somriure dolc ple de felicitat.
Després de dinar i fer una cafè àrab (ple de marro i aroma) ens enfilem de nou al vehicle que l'organització ens ha designat, al atansar-nos a la platja ja veiem els autocar que ha dut els nens i tot just baixar, peu a terra ens envaeixen les seves mirades quasi 500 nens i nois ens miren encuriosits, algun atrevit ens pregunta com ens diem en angles entre welcoms , welcoms, estan contents els monitor ens obren els contenidors-caseta que sota el sol passen a ser petits camerins microones, que ens torna a fer suar la samarreta, ens canviem, pintem, ens calcem sabates grans i nassos vermells. Un petit ens agafà de la ma i mirar-nos als ulls ens preludia una altra bona funció, les notes de trompeta i gralla, juntament amb unes tímides notes d'acordió de joguina i uns plats obren un seguici encapçat per una improvisada directora d'orquestra amb una paraigua i un flotador a les mans.
La música de la banda de l'empastre cedeix a cop de xiulet i de les palmes dels nens, després un equilibri de plat xines i cents de rialles van donant pas a la resta de números, la màgia de fer riure, voluntaris que sorprenen als pallassos amb cabosetes i tombarelles, un concert d'un pallasso despistat, un pollastre que ens espanta, unes flamenques despistades, unes banyistes que llancen aigua amb pulveritzadors, van cloent per donar pas al monocicle, al rulo i amb un mocador del mateix color de la passió i dels nassos dels pallassos que apareix i desapareix per acomiadar l'espectacle entre notes de musica i confetti de colors.
Tot seguit tothom ens vol donar la ma, saludar, donar gràcies, preguntar d'on som, com ens diem, els l'éxtasi de la l'alegria compartida entre la nostra suor es fon en abrasades, apretades de mans i cents d'ulls plens de llum que fan joc amb els somriures mes grans i bonics que mai hem vist.
Ara per sort una dutxa ens aguarda i després de fer la bugada a la banyera o a la pica ens sentarem a compartir un plat d’hummus, unes ampolles d'aigua i un te, per fer lloc a un demà ple d'esperances per un poble que viu ofegat per la injusticia i condenat a la fam pels rics de poder i malalts de la religió, de l'absolutisme en mig del que hauria de ser un paradís de la pau i amor.
Sols podem restar aquest odi i amargura per una estona amb el nostre ofici i professionalitat, els pallassos ara anem a descansar per dema tornar a conquerir mes cors i somriures que mai a Khan Younis, i passat demà mes.
Lo Pallasso Didi, Gaza 19 d'agost de 2008
Estem neguitosos, con nens petits, en un estat d'alerta, excitació i despiste al mateix temps.
Tots tenim un grapat de sensacions, emocions, sentiments i històries per pair, per guardar, per endreçar-les dins nostre.
Aquestes darreres hores son agòniques, i passen lentament com les gotes de suor que van front avall.
Aquests dies han passat molt depresa el ritme de treball i el depresa, depresa, depresa (yel.la, yel.la, yel.la) han espentejat el temps dels nostres rellotges.
Ara tot està desendreçat i van saltant bombolles de moments, que al igual que s'inflen i després volen, esclaten i desapareixen, ens venen fragments de melodies, notes de cançons que la brisa del mar ajuda a perdre-les per l'horitzó.
Agafem aire per inflar els nostres pulmons i el deixem anar lentament per agafar mes lloc, inflem globus plens d'esperança i els moldegem fent figures impossibles i embriagadores alienes a la gravetat de la terra.
Darrera nostre resten molts bons moment barrejats amb llargues esperes i rapits desplaçaments.
Cares amb noms, cares sense noms, nens i nenes testimonis de la nostra estada i bona feina.
Hem donat tot i hem rebut mes, crec que avui tots som mes bones persones i mes humans.
No som indiferents a la crueltat que han viscut els nostres anfitrions, queden gravades dins nostre els trets a les barques dels pescadors, els hivernacles erms, com s'agafen el coll per fer-nos entendre que els estan ofegant i fer-los patir fam.
Hem conviscut entre tantes rialles i amabilitat que se'ns fa costa amunt deixar-los enrrera, el tracte que ens han dispensat ha estat fantàstic, l'excitació de veure’ns i gaudir dels nostres espectacles ha estat SENSACIOnal.
S'han esforçat per que estiguem be i sobre tot que ens sentim protegits, segurs i ben acollits.
Rialles de simpatia, riures de la nostra complicitat i gaudint del moment tots plegats.
Actuacions fantàstiques en un pati gran a l'ombra d'unes borrasses enormes que poden donar ombra a l’hora a mes de 300 nens o nenes i a tot l'escenari d’entranyables funcions bora el mar sota els tendals foscos que fan de carpa de circ per un dia.
Estem espantats de veure i olorar un paisatge ple de gent trista que viu resignada dins d'una gran presó, però que te molta forca per viure, els carrers plens de cotxes, furgones, autocars, bicicletes, someretes, cavalls i nens, molts nens...... de sobte ens veiem envaits per una xaranga que dalt un camionet porta l’alegra i amb les seves notes i sons d'esperança omple els carrers buits de menjar per llargues comitives de boda, la vida per molt que algú lluny d'aquí ha decidit aturar-la es veu cada dia truncada pels cants dels nens i nenes i per les cercaviles nupcials.
La calor es asfixiant ens te les samarretes empapades de sour, les gotes una, darrera l'altra ens ragalimen per la cara, busquem un got d’aigua per fer-hi un glop, com si ens amarressim a un flotador dins d'una piscina, busquem com ells la frescor i l'aire que ens alliberi.
En aquest vestíbul (i tot l'hotel) sembla que el temps es va aturar als 60-70, tens la sensació de que l'han obert per tu, som els únics 6 clients i ningú els va avisar que eram pallassos, i ho han tingut que anar esverinant dia a dia, entre bromes, màgia i netejar el confetti de la moqueta de les habitacions.
La mar aporta una falsa sensació de llibertat, perquè no deixa de ser una altra barrera infranquejable, a pocs quilometres els vigilen i els controlen, el mal son psicològic empaita cada dia als pescadors. Tot el que dibuixa les blanques onades fan que trenquin a la sorra molla la ràbia i l’esforç erm.
Una dutxa ens amainarà l'espera de creuar la duana d'Erez i ens farà tocar, de nou, de peus a terra per seguir la funció en una altra banda.
I després de netejar-nos les darreres pinzellades de maquillatge esperem descobrir de nou el nostre somriure ple de satisfacció i alegria per haver fet possible que per unes hores, molts nens i nenes de Gaza puguin recobrar el somriure robart i ofegat per l'estupidesa humana.
I amb l'esperança de tombar les barreres, les duanes, el mur i les estaques que els empresona i roba la llibertat cada dia.
Una abraçada de bona nit, en la darrera nit que estem a Gaza.
Franja de Gaza (Palestina) 22 d'agost de 2008
